Podria tornar de nou el moment dels clàssics?

Quan penso, sempre amb inevitable melangia, en els propòsits prou explícits de l’anomenat Pla Bolonya, m’admiro que els suposats savis que van reunir-se en aquella ciutat italiana, seu de la primera universitat d’Europa plenament organitzada, no pensessin que, posats a fer una reforma cabdal de les nostres doctes institucions, podia posar-se damunt la taula la possibilitat —hagués estat això, si res més no— que de totes les universitats de la Unió sortissin professionals d’allò que fos —qui sap, al capdavall, en què treballarà un home o una dona, abans de la fi del temps—, però tots bons coneixedors de les quatre coses que podrien donar Sentit a la suposada unitat del nostre continent:

no pas els euros o els negocis, paraula molt mal vista a Roma —elements que, de fet, potser són l’única cosa que avui assenyala i preserva un cert lloc comú en el continent—, sinó altres matèries, ja tangibles ja intangibles: un bon coneixement de les llengües
clàssiques, l’estudi de les dues grans tradicions que van forjar tota la història de les nostres lletres fins a la meitat del segle XX —la tradició bíblica, el llegat literari de Grècia i Roma, i, per escreix, la tradició literària en general, la de tothom i la de molts de segles, entre els apòcrifs llibres de Moisès i d’Homer i els més “autoritzats” llibres dels grans autors del segle en què vam néixer quasi tots—, i amb ella, és clar, aquells que més ensenyen: Agustí i Ambròs, Dante i Petrarca, Cervantes i Shakespeare, Diderot i Goethe, Hölderlin i Leopardi, Jane Austen i Tolstói. Una reforma universitària es pot fer de més d’una manera, i vet aquí que la que sembla que prosperarà —en bona mesura per a comoditat i satisfacció dels mateixos estudiants, especialment els de ciències i de tècniques— només té a veure amb una cosa tan elemental com els diners i amb una fal·làcia plenament demostrada, és a dir, el mite del progrés.

No sé si val la pena trencar-se les banyes pel futur; sembla més productiu (en tots els sentits, llevat el sentit pecuniari) trencar-se-les pel passat: vet aquí una visió retrospectiva de la idea de progrés que ha tingut defensors de tanta altura com Walter Benjamin: no penséssiu que parlo des de la hybris o de la follia.

Jordi LLovet. Quadern El País, 18/12/08.