Bilingüismo no, disglosia

¿Y si enfocásemos la cuestión de la lengua desde el análisis histórico y no desde una posición ideológica? El bilingüe opta por una u otra lengua en virtud de los interlocutores para cualquier función, a diferencia del diglósico, que vincula las lenguas a las funciones, al margen de los interlocutores. Quizá habría que leer este libro, Joan Lluís Marfany, Llengua, nació i diglòssia (L’Avenç 2008).

Prisma, Lluís Maria Todó, El Mundo, 1.05.09
TROBO molt sospitós que no s’hagi prestat l’atenció que mereix l’últim llibre de Joan LluísMarfany, Llengua, nació i diglòssia (L’Avenç 2008) que, en canvi, és un assaig importantíssim que proposa una interpretació radicalment nova de la història cultural i lingüística de Catalunya. Tan nova és la visió deMarfany, i tan rigorosament documentada, que si els responsables corresponents llegissin aquest llibre, haurien de canviar tots els llibres de text de batxillerat –i moltes més coses. El que proposaMarfany és substituir la noció de bilingüisme per la de diglòssia, que consisteix en l’hàbit que té una societat d’usar llengües diferents en situacions diferents. Així, l’autor demostra amb abundantíssima documentació que el castellà no va ser imposat a Catalunya –com pretén el dogma nacionalista– sinó que va ser adoptat de bona gana ja des de començaments del segle XVI, quan el rei i la cort passen a residir a Castella. A partir d’aquest moment una sèrie d’institucions comencen a redactar els seus documents en castellà, i sobretot els nobles i la gent rica comença a fer que els seus fills aprenguin el castellà als col·legis religiosos que van sorgint. Mentrestant, tant l’ús oral com els usos escrits més familiars (llibres de comptes, contractes de parceria) es continuen fent en català. Més concretament, argumenta Marfany, fins a la revolució liberal del XIX la llengua castellana és considerada per les classes altes catalanes com un privilegi exclusiu, del qualmantenen curosament apartat la «gent menuda», que continua parlant, resant i cantant en català, no pas per cap «resistència», com pretén la il·lusió nacionalista, sinó perquè no témés remei. Però l’avanç de les idees liberals i democràtiques significa també, a Catalunya, l’avanç en el coneixement i l’ús del castellà sobretot entre les classes mitges i populars (exemple, la literatura llibertària). El resultat d’això és la gran paradoxa que proposa Marfany: allò que els llibres de text i l’opinió comuna anomenen «la Renaixença» en realitat és just el moment en què la gent que sap escriure a Catalunya decideix fer-ho en castellà, i ret un últim homenatge, una mica patètic, al català: els Jocs Florals. Després vindrà la invenció del catalanisme (o de Catalunya), tan ben estudiada per Marfany a «La cultura del catalanisme» (1995) i l’anomenat projecte polític del nacionalisme català, que pel que sembla encara dura.